Autobiografia de Jesús: Introducció

La present Autobiografia de Jesús és un dels resultats de l'estudi en profunditat dels denominats evangelis canònics, coneguts amb els noms dels seus suposats autors —Mateu, Marc, Lluc i Joan—, que són els únics documents històrics dels quals és possible deduir alguna de les poques dades fiables sobre la vida de Jesús.

Frontal de Santa Maria d'Avià (s. XIII, Museu Nacional d'Art de Catalunya)

És admès per tothom que els tals documents són l’aplec de tradi­cions orals, de peces homilètiques, de records llunyans, més o menys distorsionats per la llegenda i, sobretot, de les ensenyances que les escoles catequètiques de les primeres comunitats cristianes s’anaven transmetent sobre les gestes de Jesús. De redaccions dels fets extraor­dinaris o miracles que circulaven entre les primeres comunitats cristia­nes n’hi havia diverses versions, de les quals una de les més completes era la guardada per la comunitat mare de totes les altres, la de Jeru­salem, atribuïda a Mateu. La comunitat de Damasc posseïa una còpia d’aquesta versió, suposada obra de Marc, que experimentava la seva pròpia evolució, mentre que la de Mateu incorporava bona part de les dites acceptades com a autèntica expressió de la doctrina de Jesús.

El tercer evangeli, ara sí, és obra de l’autor denominat Lluc, que coneixia els materials aplegats de Mateu i Marc i el d’altres autors, i en dóna la seva propia versió. Els tres reculls són denominats sinòptics ja que permeten una sinopsi («visió conjunta») de la vida de Jesús, tot i que hi abunden més les discrepàncies que no pas les coincidències. En realitat, l’aplegada de noves tradicions sobre Jesús no es clourà fins al segle III.
Joan és el nom donat a l’autor del quart evangeli, el qual traça de la vida de Jesús una versió tan diferent de la transmesa pels sinòptics que obliga a creure que la intenció de Joan era negar, subtilment però decididament, l’espurna de veritat històrica que és possible copsar de la lectura dels sinòptics.

L’historiador conscient té el deure de dubtar de gairebé tots els episodis de la vida de Jesús. Fins i tot, per les raons apuntades més avall, de la mateixa crucifixió i mort, cosa que li permet de convertir la mort de Jesús en un exili imposat per les autoritats religioses i compartit amb la que serà la seva esposa Míriam.
Mitjançant la correspondència mantinguda amb el bisbe cristià de Damasc, el mateix Jesús descriu la seva darrera estada a Jerusalem (pri­mera part). En una segona part —on és introduït l’historiador Lluc— ­és el mateix Jesús que repassa la seva pròpia vida tal com és descrita pels sinòptics. I en una tercera part és Joan, el filòsof deixeble de Filó d’Alexandria, el qui posa fi a la minsa existència històrica de Jesús per convertir-lo en la paraula creadora del Déu Pare.
Tota la problemàtica relativa a Jesús ha estat aplegada en el volu­minós estudi Les biografies de Jesús, de propera aparició, i del qual la present Autobiografia és com el negatiu d’un clixé que resulta, tanma­teix, més revelador de la veritable vida de Jesús que les quatre còpies positives dels evangelis suara esmentats.

Voldría destacar, tanmateix, que dels evangelis són deduïbles dues con­talles que m’autoritzen a divagar sobre una futurible vida de Jesús i que són, la primera, la que es refereix a la dona que l’acompanyà durant l’exili decretat pel sanedrí i, la segona, la relativa a l’indret on Jesús fou vist per última vegada. Vaig a resumir-les tot seguit.
A Mt 26, 6-13 i Mc 14, 3-9 trobem que mentre Jesús dina a casa de Simó el Leprós apareix una dona que li ungeix el cap amb un ungüent tan car que fa que els deixebles murmurin que podria haver-­se venut per més de tres-cents denaris (Mc), suma que es podria re­partir als pobres. Jesús els adverteix que de pobres sempre en tindran i que «a mi no sempre em teniu». Afegeix que la dona s’ha anticipat a ungir el seu cos per a la sepultura i que arreu del món on sigui predi­cat aquest evangeli serà enaltida l’acció de la dona.
A Lc 7, 36-50 és descrita una dona, també innominada, que irromp dins la casa d’un fariseu (que també es diu Simó) i que rega amb llàgrimes els peus de Jesús assegut a taula, els besa fervorosament i els ungeix amb ungüent. El fariseu pensa que Jesús hauria de saber que aquella dona és una pecadora. Jesús censura al fariseu que no li ha donat aigua per als peus i en canvi ella els ha regats amb les seves llàgrimes i els ha eixugats amb els seus cabells. En comptes del petó de benvinguda que ell no li ha fet, la dona no ha cessat de petonejar-li els peus. Els pecats, per tant, li són perdonats perque ha estimat tant. I li diu com a comiat: «La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau».
A Lc 10, 38-42 veiem que Jesús, anant de camí i entrant en una població, és acollit per una dona que es diu Marta. Mentre Maria, la seva germana, seu als peus de Jesús pendent de les seves paraules, Marta, molt atrafegada en el servei de la taula, adverteix Jesús que digui a Maria que l’ajudi. Jesús li respon que Marta s’angunieja per moltes coses, i que en canvi Maria ha escollit la millor, «que no li serà llevada».
A Jn 12 1-8, veiem que Jesús, sis dies abans de la Pasqua, és a Betània, a casa de Llàtzer (el mort ressuscitat). Mentre Marta serveix a taula, Maria pren una lliura de perfum de nard —que omple d’olor tota la casa—, n’ungeix els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells. Però el traïdor, Judes l’Iscariot —que era un lladre pero que duia la bossa—, pregunta per què no es podia vendre el perfum per tres-cents denaris i donar-los als pobres. Jesús li replica que Maria ho ha fet per al dia de la seva sepultura, «ja que de pobres sempre en tindreu, però a mi no sempre em teniu».
És evident que la Maria de Joan és la derivació més directa de la dona sense nom de Mt-Mc: els dos episodis tenen lloc a Betània pocs dies abans de la Pasqua i en tots dos casos la unció és a base d’una pomada caríssima que suscita les crítiques dels deixebles (de Judes, en Jn). A més en tots dos episodis Jesús fa ressaltar la presència dels pobres entre els deixebles mentre al·ludeix a la seva pròpia desaparició.

Tanmateix, és també evidentíssima, en Jn, la influència de Lc 10 en les germanes Marta —servint a taula— i Maria —asseguda als peus de Jesús tot escoltant-lo—, i la de Lc 7 en les accions d’ungir-li els peus i d’eixugar-los-hi amb els seus cabells, si bé Jn elimina els excessos de petonejar-li els peus i de rentar-los amb llàgrimes, accions més escaients en una dona pecadora.
En resum, la unció místico-profètica de Mt-Mc, transformada per Lc 7 en una unció místico-amorosa i perdonadora de pecats, és represa per Jn tot restituint-li el caràcter profètic, però fent que l’escena tingui lloc a casa de Llàtzer, el ressuscitat, germà de Marta i Maria.
Vull també remarcar que en totes aquestes anècdotes és inqüestiona­ble l’acció mitologitzant per tal com, fins i tot en la que jo situo com a punt d’arrencada de la contalla (Mt-Mc) és fàcil de descobrir-hi un ori­gen catequètic en el detall, tan simple, com que «arreu del món on serà predicat aquest evangeli hom anunciarà allò que aquesta dona ha fet».

Cal recordar que durant gairebé dos-cents anys —quan els quatre evangelis subsistien en uns rotlles manuscrits, susceptibles de tota mena de manipulacions— el docetisme, en un intent d’explicar la com­posició química de Jesús, havia afirmat que el seu cos només havia estat aparent. I, en conseqüència, negava tota la realitat del seu nai­xement i, per tant, de la seva mort. La qual cosa equivaldria, traduït el problema en llenguatge modern, a negar tota la veritat històrica de la vida de Jesús. Contra tal heretgia s’imposà la crítica catòlica afirmant que Jesús havia «nat de la verge Maria»... i que «fou crucificat, mort i sepultat» (Credo).

Als evangelis —les històries que circulaven sobre la vida i les ensenyances de Jesús— els calia, per tant, estendre un certificat de la mort de Jesús, tasca de la qual s’encarregaria la intrusa de la casa de Simó el Leprós i que es limitaria a donar de la mort de Jesús un certificat profètic.
Del certificat de la mort de facto de Jesús en tindrien cura altres dones novament arribades de Galilea, entre les quals Maria Magdalena —de la qual Jesús havia foragitat set dimonis—, que contemplaven de lluny el drama del Calvari (Mt 27, 55-56; Mc 15, 40-41; Lc 8, 1-3). La certificació de l’enterrament va anar a càrrec de les mateixes dones, les quals es van fixar molt bé on era la tomba on fou posat el cos de Jesús (Mt 27, 61; Mc 15, 47; Lc 23, 55).

Naturalment, cap ésser vivent no podia certificar la «davallada de Jesús als inferns» (Credo) —això si no hi comptem els morts ressuscitats arran del decés i la resurrecció de Jesús (Mt 27, 52-53)—, però de la seva resurrecció «al tercer dia» el certificat l’estendrien les dones i, principal­ment, la Maria Magdalena dels set dimonis.

Pero aquí no acaba la problematica de Jesús. Existia una vella tradició segons la qual, després dels esdeveniments que tingueren lloc a Jeru­salem, Jesús havia advertit els deixebles que «els precediria a Galilea» (Mt 26, 32; Mc 14, 28). Més encara, en un altre paral·lel dels dos evan­gelis situat a la matinada de la resurrecció, les dones que visiten la tomba de Jesús reben de l’àngel que hi troben dins 1’ordre de dir als deixebles que Jesús ja els havia anunciat que els precediria a Galilea (Mt 28, 7; Mc 16, 7). Lluc, però, fa que els dos homes de vestimentes resplendents diguin a les dones que han entrat a la tomba que es recor­din «d’allò que us digué (Jesús) quan encara era a Galilea» (Lc 24, 6). Lluc coneixia molt bé (com ho demostra la seva omissió en llocs paral·lels) l’ordre d’anar a Galilea i la transforma en una predicció feta des de Galilea.
Direm, en resum, que existien dues tradicions relatives als esdeve­niments subsegüents a la mort de Jesús a Jerusalem: una que situa la trobada de Jesús amb els deixebles a Galilea —tradició seguida per Mt i Jn— i una altra que el fa desaparèixer de la vista dels deixebles a Jerusalem, enfront de Betània, enlairant-se cel amunt —tradició pre­ferida per Lc i recollida en els Fets dels Apostols (1, 1-11).
Com que és tan constant la tradició de la mort en creu de Jesús, la considero més valida que no pas la que el fa reviure a Galilea. Em valc d’aquesta, tanmateix, per allargar la vida de Jesús en companyia de Míriam, la innominada de casa de Simó el Leprós. Jesús, septuagena­ri, rememora la seva vida, confinat a les muntanyes que voregen la part nord-oriental del llac de Genesaret.