Carta de Jesús a Màkar (Capítol I)
De Jesús a Màkar, president de la comunitat cristiana de Damasc.
Que l’amor de Déu sigui sempre amb tu i amb tota la comunitat cristiana que presideixes.
Si m’atreveixo a adreçar-te aquestes lletres és perquè m’insta a fer-ho el bon record que guardo del teu pare Erkoni, el qual m’honorà de tal manera amb la seva amistat que a la darrera nit de la meva estada a Jerusalem em va permetre de celebrar la pasqua acompanyat dels meus amics en una espaiosa sala del pis superior de casa seva. Ell era una de les persones que compartien totalment els meus punts de vista sobre l’amor que sempre ens havia manifestat el nostre bon Pare celestial.
He de confessar que no em fou possible de prendre’n comiat a causa de la rapidesa amb què se succeïren els esdeveniments en els darrers moments. Vaig haver d’abandonar la ciutat en plena nit, talment un lladregot que, en ser sorprès pels vigilants forçant les portes d’una casa, ha de refugiar-se en la foscor.
Un cameller que acostuma a fer la ruta del Caire a Bagdad es va desorientar de tal manera que va arribar a casa meva. El vaig afavorir amb tot el que tenia a mà i, en assabentar-me que passaria per Damasc, li vaig demanar que et lliurés aquestes lletres, encàrrec al qual va accedir amablement.
La carta obeeix al motiu que t’exposo a continuació. Jo visc no massa lluny d’una petita població situada a la riba oriental del llac de Genesaret, entre la Gaulanítide i la Batanea i força distant de Betsaida. La meva caseta està tan separada del poble —anomenat Gergesa— com de la riba de la mar. Al poblet, on efectuem els imprescindibles intercanvis comercials, em coneixen per Jebor, amb la qual cosa vull només significar que no és estrany que cap notícia sobre la meva persona no hagués arribat a coneixement d’antics coneguts meus ni que jo mateix no m’hagués assabentat de molts dels esdeveniments dels darrers anys. L’exili és el preu que vaig haver de satisfer per conservar la vida: em van imposar l’obligació de perdre el contacte amb el món d’Israel.
Després d’un ostracisme tan llarg no et sorprendrà que de tant en tant m’escometés la taleia de reveure el meu país. Gairebé, però, va ser per casualitat que arribés a Cafarnaüm; el cas és que quan, dins el bot, ens trobàvem aigües endins del llac es va aixecar de cop i volta una tramuntanada tan forta que ens va obligar a fer terra a migjorn del poble.
Quant de temps feia que no havia posat els peus a la meva petita pàtria! Els nostres passos, els meus i els de la meva esposa Míriam que m’acompanyava, ens van dur a la sinagoga. Era dissabte, i per tant no em va sorprendre de trobar-ne les portes obertes. Allò que em va causar estranyesa, tanmateix, fou que assistissin a la reunió tan poques persones. El rabí parlava amb un odi mal dissimulat dels qui es vantaven de ser seguidors de Jesús de Natzaret, els quals no es creien obligats a l’observança del dissabte i feien cas omís de certes prescripcions legals, com ara la de sotmetre els infants mascles al ritual de la circumcisió.
Per a major confusió meva, aquells dissidents del judaisme s’anomenaven cristians, és a dir, creien que Jesús —Senyor, Senyor!, un Jesús que no era altre sinó jo mateix...— havia vingut en aquest món com si en fos el Crist, com un rei, com un ungit de Jahvè...! Jo era, per tant, el Messies, i la meva vinguda, com a alliberador del meu poble Israel, havia estat anunciada pels principals profetes.
En sortint de la reunió vaig tenir interès a informar-me sobre les activitats dels seguidors d’aquest Crist. No cal dir que amb quaranta anys que jo era fora del poble i amb els canvis que el pas del temps ha marcat en el meu rostre, ningú, ni les persones més estretament lligades a la família —tots els membres de la qual residien, si és que encara vivien, a la capital— no em van reconèixer. Un dels assistents a la sinagoga em va informar que, certament, al poble hi havia un grupet de cristians, és a dir, de seguidors de Jesucrist. Es tractava d’uns eixelebrats que creien que Jesús havia estat crucificat sota la procuradoria de Ponç Pilat, però que per la seva condició de Messies d’Israel havia ressuscitat el tercer dia i, després de demostrar als seus deixebles, el més important dels quals era un tal Pere, un altre cafarnaïta, la realitat de la seva resurrecció havia pujat al cel, des d’on tornaria en un futur no gaire llunyà per instaurar damunt la terra un regne messiànic de justícia i pau.
—Mira —em digué i recordo molt bé les seves paraules—, els pocs seguidors que aquesta secta té aquí, a Cafarnaüm, són més o menys filials d’un grup força nombrós que hi ha a Damasc, presidits per un tal Màkar, fill d’Erkoni, un amic personal de Jesús, segons que sembla.
Em van venir ganes de reunir aquell grupet d’il·luminats i contar-los que tot el que deien sobre la mort i la resurrecció de Jesús era una falòrnia. La demostració no podia ser més evident: jo era aquell Jesús que durant un temps vaig administrar el baptisme de penediment als pecadors que el reclamaven i que vaig comptar amb un bon nombre de seguidors de les doctrines que predicava.
La Míriam, però, me’n va dissuadir, al·legant que no en treuria res: el que calia era posar-me en contacte amb Màkar i recordar-li que jo havia estat un bon amic del seu pare, el qual podria informar-lo sobre la veritat de tot allò que es contava sobre la meva pretesa crucifixió i resurrecció.
Aprofito l’oportunitat que em depara aquest bon caravaner per suplicar-te, per allò que més estimis, que no permetis que prosperi, entre els membres de la comunitat cristiana que presideixes, la folla creença en un messies, esperança que no pot conduir sinó a una escissió entre els seguidors de la llei de Moisès. Considera com n’és d’enorme l’estupidesa d’atribuir-me a mi, d’atribuir a Jesús, la condició d’ungit de Jahvè.
Sabem, certament, per la història que al nostre poble hi ha hagut individus que, gràcies a les seves notables qualitats, foren ungits com a reis per profetes inspirats per Déu. Jo, però, no sóc ni rei ni cabdill del meu poble, ni he pretès mai de ser-ne. El que jo predicava a la gent era una autèntica espiritualitat. Si d’alguna manera pogués fer un resum de la doctrina en què creia aquest seria el de la sinceritat de cor. A Déu, el nostre pare, només hi arribarem mitjançant l’amor.
Com que les meves prèdiques de vegades resultaven indigestes per als escribes i fariseus i com que els predeia la fi del domini que sempre havien exercit sobre el poble, em van fer fora, no solament de Jerusalem sinó també dels confins d’Israel. Aquesta és la causa que cerqués refugi en aquesta minúscula localitat situada dins els termes de l’anomenada a voltes Galilea dels gentils. Saluda el teu bon pare Erkoni, cas que Jahvè continuï encara beneint-te amb la seva presència.
Que l’amor de Déu sigui sempre amb tu i amb tota la comunitat cristiana que presideixes.
Si m’atreveixo a adreçar-te aquestes lletres és perquè m’insta a fer-ho el bon record que guardo del teu pare Erkoni, el qual m’honorà de tal manera amb la seva amistat que a la darrera nit de la meva estada a Jerusalem em va permetre de celebrar la pasqua acompanyat dels meus amics en una espaiosa sala del pis superior de casa seva. Ell era una de les persones que compartien totalment els meus punts de vista sobre l’amor que sempre ens havia manifestat el nostre bon Pare celestial.
He de confessar que no em fou possible de prendre’n comiat a causa de la rapidesa amb què se succeïren els esdeveniments en els darrers moments. Vaig haver d’abandonar la ciutat en plena nit, talment un lladregot que, en ser sorprès pels vigilants forçant les portes d’una casa, ha de refugiar-se en la foscor.
Un cameller que acostuma a fer la ruta del Caire a Bagdad es va desorientar de tal manera que va arribar a casa meva. El vaig afavorir amb tot el que tenia a mà i, en assabentar-me que passaria per Damasc, li vaig demanar que et lliurés aquestes lletres, encàrrec al qual va accedir amablement.
La carta obeeix al motiu que t’exposo a continuació. Jo visc no massa lluny d’una petita població situada a la riba oriental del llac de Genesaret, entre la Gaulanítide i la Batanea i força distant de Betsaida. La meva caseta està tan separada del poble —anomenat Gergesa— com de la riba de la mar. Al poblet, on efectuem els imprescindibles intercanvis comercials, em coneixen per Jebor, amb la qual cosa vull només significar que no és estrany que cap notícia sobre la meva persona no hagués arribat a coneixement d’antics coneguts meus ni que jo mateix no m’hagués assabentat de molts dels esdeveniments dels darrers anys. L’exili és el preu que vaig haver de satisfer per conservar la vida: em van imposar l’obligació de perdre el contacte amb el món d’Israel.
Després d’un ostracisme tan llarg no et sorprendrà que de tant en tant m’escometés la taleia de reveure el meu país. Gairebé, però, va ser per casualitat que arribés a Cafarnaüm; el cas és que quan, dins el bot, ens trobàvem aigües endins del llac es va aixecar de cop i volta una tramuntanada tan forta que ens va obligar a fer terra a migjorn del poble.
Quant de temps feia que no havia posat els peus a la meva petita pàtria! Els nostres passos, els meus i els de la meva esposa Míriam que m’acompanyava, ens van dur a la sinagoga. Era dissabte, i per tant no em va sorprendre de trobar-ne les portes obertes. Allò que em va causar estranyesa, tanmateix, fou que assistissin a la reunió tan poques persones. El rabí parlava amb un odi mal dissimulat dels qui es vantaven de ser seguidors de Jesús de Natzaret, els quals no es creien obligats a l’observança del dissabte i feien cas omís de certes prescripcions legals, com ara la de sotmetre els infants mascles al ritual de la circumcisió.
Per a major confusió meva, aquells dissidents del judaisme s’anomenaven cristians, és a dir, creien que Jesús —Senyor, Senyor!, un Jesús que no era altre sinó jo mateix...— havia vingut en aquest món com si en fos el Crist, com un rei, com un ungit de Jahvè...! Jo era, per tant, el Messies, i la meva vinguda, com a alliberador del meu poble Israel, havia estat anunciada pels principals profetes.
En sortint de la reunió vaig tenir interès a informar-me sobre les activitats dels seguidors d’aquest Crist. No cal dir que amb quaranta anys que jo era fora del poble i amb els canvis que el pas del temps ha marcat en el meu rostre, ningú, ni les persones més estretament lligades a la família —tots els membres de la qual residien, si és que encara vivien, a la capital— no em van reconèixer. Un dels assistents a la sinagoga em va informar que, certament, al poble hi havia un grupet de cristians, és a dir, de seguidors de Jesucrist. Es tractava d’uns eixelebrats que creien que Jesús havia estat crucificat sota la procuradoria de Ponç Pilat, però que per la seva condició de Messies d’Israel havia ressuscitat el tercer dia i, després de demostrar als seus deixebles, el més important dels quals era un tal Pere, un altre cafarnaïta, la realitat de la seva resurrecció havia pujat al cel, des d’on tornaria en un futur no gaire llunyà per instaurar damunt la terra un regne messiànic de justícia i pau.
—Mira —em digué i recordo molt bé les seves paraules—, els pocs seguidors que aquesta secta té aquí, a Cafarnaüm, són més o menys filials d’un grup força nombrós que hi ha a Damasc, presidits per un tal Màkar, fill d’Erkoni, un amic personal de Jesús, segons que sembla.
Em van venir ganes de reunir aquell grupet d’il·luminats i contar-los que tot el que deien sobre la mort i la resurrecció de Jesús era una falòrnia. La demostració no podia ser més evident: jo era aquell Jesús que durant un temps vaig administrar el baptisme de penediment als pecadors que el reclamaven i que vaig comptar amb un bon nombre de seguidors de les doctrines que predicava.
La Míriam, però, me’n va dissuadir, al·legant que no en treuria res: el que calia era posar-me en contacte amb Màkar i recordar-li que jo havia estat un bon amic del seu pare, el qual podria informar-lo sobre la veritat de tot allò que es contava sobre la meva pretesa crucifixió i resurrecció.
Aprofito l’oportunitat que em depara aquest bon caravaner per suplicar-te, per allò que més estimis, que no permetis que prosperi, entre els membres de la comunitat cristiana que presideixes, la folla creença en un messies, esperança que no pot conduir sinó a una escissió entre els seguidors de la llei de Moisès. Considera com n’és d’enorme l’estupidesa d’atribuir-me a mi, d’atribuir a Jesús, la condició d’ungit de Jahvè.
Sabem, certament, per la història que al nostre poble hi ha hagut individus que, gràcies a les seves notables qualitats, foren ungits com a reis per profetes inspirats per Déu. Jo, però, no sóc ni rei ni cabdill del meu poble, ni he pretès mai de ser-ne. El que jo predicava a la gent era una autèntica espiritualitat. Si d’alguna manera pogués fer un resum de la doctrina en què creia aquest seria el de la sinceritat de cor. A Déu, el nostre pare, només hi arribarem mitjançant l’amor.
Com que les meves prèdiques de vegades resultaven indigestes per als escribes i fariseus i com que els predeia la fi del domini que sempre havien exercit sobre el poble, em van fer fora, no solament de Jerusalem sinó també dels confins d’Israel. Aquesta és la causa que cerqués refugi en aquesta minúscula localitat situada dins els termes de l’anomenada a voltes Galilea dels gentils. Saluda el teu bon pare Erkoni, cas que Jahvè continuï encara beneint-te amb la seva presència.
